Procrastination.
Se veu que el meu concepte de ser productiva es estudiar durant hora i mitja i després no fer res més fins les set per que "total si encara queda molta vesprada per davant".
I se me tiren les hores damunt i me falta temps per a fer les coses. Sort que demà m'alçe a les 8:30.
M'he alçat en una bona sensació, en sensació de que ja no estava tan pendent d'ell, de que tampoc me tenia que preocupar massa d'estar sola. La nit anterior m'ho havia passat molt bé, amb molta gent coneguda i molts tios majos i va estar bé. Vaig pensar "dona, que encara ne queden per descobrir!". Però es obrir Facebook i deprimir-me. No m'enganye, fa temps que vaig descobrir que no podia fer-ho. Tu vols una cosa i ja pots entretindre't en el que tens al voltant, que mai serà el mateix.
El cas es que no demane massa. Si ho pense objectivament no se per què m'atrau. Vull dir que a simple vista poques coses em cridaren l'atenció però es que hi ha que fixar-s'hi en els xitotets detalls. El cas es que no-se-per-que-collons m'atrau. El que diu, el que fa, les mans... ai les mans.
I clar, si jo en realitat estic molt bé com estic. Suficient poc temps tinc com per a dedicar-li la meitat del meu a altra persona, però el mur el tinc ple de parelletes feliços i jo quan arribe a ma casa tinc a ma germana, que cada volta me costa més que li naixca un abraç espontani per a mi.
Trobe a faltar les coses bones de tindre a algú. Despertar i sorprendre'm de tindre a algú que s'ha quedat a passar la nit, i saber que no hi ha ningú a casa i que ningú va a vindre durant moltes hores. I tindre tot el temps del món per a donar-nos els bons dies.
Deixar que es despertara, fer-li carícies al naixement del cabell i suaument, amb la punta dels dits, tocar-li les galtes.
Que obriga els ulls i que s'assegure de que segueixes allí, que els torne a tancar per que ja està tranquil i que passe el seu braç per damunt teva per a que puges estar més propet, sentir això es una meravella.
Arrimar el nas a la seva cara i me quedar-se alli deu sap quant, fins a que el cos ens demanara alçar-nos del llit. I quan açò pasara li succeiria un ritual de seducció infinit. Jo es que pels matins me pose molt tonta. Que si no te dixe eixir del llit, que si te tombe i me fique damunt, que si "no tranquil que ja puje jo la persiana", que si me cambie cinquanta-mil voltes davant teu... etc.
Ens donaria temps a menjar i poc més, per que ens hauriem quedat fins les 5 o les 6 del matí desperts fent res bo, i ens alçaríem sobre les 2 del migdia.
Dinar en el sofà, entretingunts en la manera de menjar de l'altre, portant-nos a la boca qualsevol cosa que sobrà d'anit o algo rapidet que acabem de trobar per casa. No fa falta la tele, encara no.
Per la vesprada, pel fet d'eixir a que ens pegue el aire, eixiríem a fer-se un gelat i jo escoltaria totes i cadascuna de les paraules que em dius mentre et relameixes. Em parlaries de ta mare, de ton pare, dels amics de la infància i dels somnis que tens i jo em penediria de no tindre una càmera gravant-te en ixe mateix moment per que les cares d'il·lusió sinceres no es veuen tots els dies.
Que te pregunten "bueno ara te toca a tu, parla'm de tu" i no voler dir absolutament res per que el que vols es que continue parlant. Decidir que no hi ha res millor a fer que tornar a casa.
Clavar la clau dins del pany del portal i sentir que el tens darrere, mirant com fas les coses. Pujar les escales davant seu, parar-se davant la porta i ficar la clau per obrir. I només entrar no dir ni pio i estampar-li contra la pared. Per que el simple fet de estar sols a casa ja et fica mala.
Ja no ens faria vergonya com anit, agrairíem la llum del sol de la vesprada que entra pels finestrals del menjador. Poder-se veure les cares, els defectes, fins a l'ultima gota de suor.
Açò es molt més divertit que anit. Ja no anem a fosques, ja no s'amaguem baix del llençol. Ara està passant el que aquella volta volies que pasara quan pensares "tant de bo una segona volta per a fer-ho millor".
Ara tens temps per a entretindre't en les palmes de la seves mans, en els gestos de la seva boca cada volta que l'obri per a agafar el aire que tu li lleves. Et pots concentrar en on dirigeix les seves pupil·les, en acariciar-li l'esquena quan estàs cara a ell i pots fer-li cosquerelles suaument amb les ungles. Pots contar les voltes que ha tancat els ulls de plaer i pots dir li el que vullgues mentre li mossegues l'orella. Primer el lòbul i després més per damunt, continuant el perfil. Tens tot el temps del món per a fer-ho. I tens tot el temps del món per a jugar.
Després pots parar-te a pensar en quan ha passat els seus dits per la teva esquena i tu has sentir milers de xispetes recorrent la espina dorsal. O quan ha parat un segon per a apartar-te el pel de la cara i de pas, en un gest, retirar-lo darrere de la teva orella i acariciar-te amb els dits. O quan ha utilitzat les dos mans per a agarrar-te com si li fora insuficient que tu estigueres allí davant, damunt.
Això ho pots fer gaudint de la banda sonora de la seva respiració xocant contra el coixí, de la seva mà sobre la teva cintura, adormida després de les caricies, de saber que encara no s'ha adormit del tot per que quan et meneges et pregunta si estàs còmoda i et tapa, com pot, en la poca manta que li queda.
Adormir-se encara no havent acabat la llista mental de coses bones que haveu passat aquella vesprada. I que al matí següent siga altra història, altres coses bones, altres moments dels que fer una llista.
Per desgràcia això no ho tinc i si, de vegades sent algo de envidia d'aquelles persones que ho tenen. Per que jo també vull compartir, també vull tindre coses que no siguen mediocres.
Vull escoltar a altra persona que no siga a mi mateixa diguent-me lo torpe que soc per trencar el 3r got en lo que va de mes. Vull dormir en algo més que el record d'una abraçada forçada d'una germana que s'allunya, vull algo més que les bones nits d'unes amigues a les que veig 1 volta per setmana i en sort. Vull algo més que no saber a quin dia estem per que tots els dies em pareixen iguals.
Me confese. Algunes voltes (algunes voltes, no sempre i no en totes les situacions) done tants abraços per que son tots aquells que no em donen. Es com si els tinguera acumulats i necessitara traure'ls d'alguna manera. No tenen dobles intencions, no son de tipus sexual ni de tipus amistós ni res. Alguns sols volen dir "estic aci, hola." i altres pot ser signifiquen "bon dia." Pot ser siga una manera un poc massa propera de presentar-se o de donar els bons dies però es poden transmetre tantes coses en una abraçada...
I ara que ho pense, la primera volta que em vaig enamorar, el desencadenant de tot, va ser això, un abraç. Un abraç que em va fer sentir de tot.
En fin, desvarie, son la 1:29 i encara tinc que anar-me'n a dormir. Demà serà un nou dia, amb l'esperança de que hi haja coses divertides e interessants que fer i oblidar-se d'aquestes coses que escric a hores tan perilloses per a pensar normal.
I se me tiren les hores damunt i me falta temps per a fer les coses. Sort que demà m'alçe a les 8:30.
M'he alçat en una bona sensació, en sensació de que ja no estava tan pendent d'ell, de que tampoc me tenia que preocupar massa d'estar sola. La nit anterior m'ho havia passat molt bé, amb molta gent coneguda i molts tios majos i va estar bé. Vaig pensar "dona, que encara ne queden per descobrir!". Però es obrir Facebook i deprimir-me. No m'enganye, fa temps que vaig descobrir que no podia fer-ho. Tu vols una cosa i ja pots entretindre't en el que tens al voltant, que mai serà el mateix.
El cas es que no demane massa. Si ho pense objectivament no se per què m'atrau. Vull dir que a simple vista poques coses em cridaren l'atenció però es que hi ha que fixar-s'hi en els xitotets detalls. El cas es que no-se-per-que-collons m'atrau. El que diu, el que fa, les mans... ai les mans.
I clar, si jo en realitat estic molt bé com estic. Suficient poc temps tinc com per a dedicar-li la meitat del meu a altra persona, però el mur el tinc ple de parelletes feliços i jo quan arribe a ma casa tinc a ma germana, que cada volta me costa més que li naixca un abraç espontani per a mi.
Trobe a faltar les coses bones de tindre a algú. Despertar i sorprendre'm de tindre a algú que s'ha quedat a passar la nit, i saber que no hi ha ningú a casa i que ningú va a vindre durant moltes hores. I tindre tot el temps del món per a donar-nos els bons dies.
Deixar que es despertara, fer-li carícies al naixement del cabell i suaument, amb la punta dels dits, tocar-li les galtes.
Que obriga els ulls i que s'assegure de que segueixes allí, que els torne a tancar per que ja està tranquil i que passe el seu braç per damunt teva per a que puges estar més propet, sentir això es una meravella.
Arrimar el nas a la seva cara i me quedar-se alli deu sap quant, fins a que el cos ens demanara alçar-nos del llit. I quan açò pasara li succeiria un ritual de seducció infinit. Jo es que pels matins me pose molt tonta. Que si no te dixe eixir del llit, que si te tombe i me fique damunt, que si "no tranquil que ja puje jo la persiana", que si me cambie cinquanta-mil voltes davant teu... etc.
Ens donaria temps a menjar i poc més, per que ens hauriem quedat fins les 5 o les 6 del matí desperts fent res bo, i ens alçaríem sobre les 2 del migdia.
Dinar en el sofà, entretingunts en la manera de menjar de l'altre, portant-nos a la boca qualsevol cosa que sobrà d'anit o algo rapidet que acabem de trobar per casa. No fa falta la tele, encara no.
Per la vesprada, pel fet d'eixir a que ens pegue el aire, eixiríem a fer-se un gelat i jo escoltaria totes i cadascuna de les paraules que em dius mentre et relameixes. Em parlaries de ta mare, de ton pare, dels amics de la infància i dels somnis que tens i jo em penediria de no tindre una càmera gravant-te en ixe mateix moment per que les cares d'il·lusió sinceres no es veuen tots els dies.
Que te pregunten "bueno ara te toca a tu, parla'm de tu" i no voler dir absolutament res per que el que vols es que continue parlant. Decidir que no hi ha res millor a fer que tornar a casa.
Clavar la clau dins del pany del portal i sentir que el tens darrere, mirant com fas les coses. Pujar les escales davant seu, parar-se davant la porta i ficar la clau per obrir. I només entrar no dir ni pio i estampar-li contra la pared. Per que el simple fet de estar sols a casa ja et fica mala.
Ja no ens faria vergonya com anit, agrairíem la llum del sol de la vesprada que entra pels finestrals del menjador. Poder-se veure les cares, els defectes, fins a l'ultima gota de suor.
Açò es molt més divertit que anit. Ja no anem a fosques, ja no s'amaguem baix del llençol. Ara està passant el que aquella volta volies que pasara quan pensares "tant de bo una segona volta per a fer-ho millor".
Ara tens temps per a entretindre't en les palmes de la seves mans, en els gestos de la seva boca cada volta que l'obri per a agafar el aire que tu li lleves. Et pots concentrar en on dirigeix les seves pupil·les, en acariciar-li l'esquena quan estàs cara a ell i pots fer-li cosquerelles suaument amb les ungles. Pots contar les voltes que ha tancat els ulls de plaer i pots dir li el que vullgues mentre li mossegues l'orella. Primer el lòbul i després més per damunt, continuant el perfil. Tens tot el temps del món per a fer-ho. I tens tot el temps del món per a jugar.
Després pots parar-te a pensar en quan ha passat els seus dits per la teva esquena i tu has sentir milers de xispetes recorrent la espina dorsal. O quan ha parat un segon per a apartar-te el pel de la cara i de pas, en un gest, retirar-lo darrere de la teva orella i acariciar-te amb els dits. O quan ha utilitzat les dos mans per a agarrar-te com si li fora insuficient que tu estigueres allí davant, damunt.
Això ho pots fer gaudint de la banda sonora de la seva respiració xocant contra el coixí, de la seva mà sobre la teva cintura, adormida després de les caricies, de saber que encara no s'ha adormit del tot per que quan et meneges et pregunta si estàs còmoda i et tapa, com pot, en la poca manta que li queda.
Adormir-se encara no havent acabat la llista mental de coses bones que haveu passat aquella vesprada. I que al matí següent siga altra història, altres coses bones, altres moments dels que fer una llista.
Per desgràcia això no ho tinc i si, de vegades sent algo de envidia d'aquelles persones que ho tenen. Per que jo també vull compartir, també vull tindre coses que no siguen mediocres.
Vull escoltar a altra persona que no siga a mi mateixa diguent-me lo torpe que soc per trencar el 3r got en lo que va de mes. Vull dormir en algo més que el record d'una abraçada forçada d'una germana que s'allunya, vull algo més que les bones nits d'unes amigues a les que veig 1 volta per setmana i en sort. Vull algo més que no saber a quin dia estem per que tots els dies em pareixen iguals.
Me confese. Algunes voltes (algunes voltes, no sempre i no en totes les situacions) done tants abraços per que son tots aquells que no em donen. Es com si els tinguera acumulats i necessitara traure'ls d'alguna manera. No tenen dobles intencions, no son de tipus sexual ni de tipus amistós ni res. Alguns sols volen dir "estic aci, hola." i altres pot ser signifiquen "bon dia." Pot ser siga una manera un poc massa propera de presentar-se o de donar els bons dies però es poden transmetre tantes coses en una abraçada...
I ara que ho pense, la primera volta que em vaig enamorar, el desencadenant de tot, va ser això, un abraç. Un abraç que em va fer sentir de tot.
En fin, desvarie, son la 1:29 i encara tinc que anar-me'n a dormir. Demà serà un nou dia, amb l'esperança de que hi haja coses divertides e interessants que fer i oblidar-se d'aquestes coses que escric a hores tan perilloses per a pensar normal.
Comentarios
Publicar un comentario