Quan me toca a mi?

Seré breu en la introducció: des de que vaig terminar en el meu ex vaig sentir un gran alleujament, com si em llevara 50 kg. de damunt. La sensació de llibertat va vindre de seguida, no sols pel fet de haver-ho deixat si no pel fi de la relació, tant afectiva com d'amistat. Adéu a una relació que no servia, que estava morta i que es podria dia a dia baix tones de mentides.

Vaig passar un estiu de puta mare, tontejant en qui em donava la gana i fent i estant en qui volia i com volia. Sense lligadures, sense compromisos, el "aquí te pillo aquí te mato" va resumir el sexe d'aquest estiu.

Però precisament per estar ja així una temporada, vull canviar de aires. Ja no m'apeteix ser la tercera o compartir. No em serveix que avui estigues i demà pot ser no. Abans no m'importava si estava en mi i en 20 més per que sols volia una cosa i mentre fora capaç de donar-me-la jo contenta. I també jo feia el que volia, of course. 

Però m'he cansat. No es que estiga obsessionada en tindre una relació a tota costa, ni dic que el primer que se'm fiqui davant vaja a ser el meu novio, ni que estiga desesperada per que vinga ja, ni molt menys. Les coses en calma. Però sols dic que si trobe a algú lo suficientment interessant i divertit com per a poder tindre converses xaxis i riure'ns molt, aleshores supose que estic preparada per a tindre una relació més monògama. 

I en monògama vull dir exclusiva. O siga, tu, jo i ningú més. I açò es complicat que jo ho diga per que si en una cosa coincidim jo i les persones del meu voltant es que en les relacions m'agobie en facilitat. Sentir que em trobe dins d'un contracte on els moviments son limitats mai m'ha paregut una opció bona del tot. 

De fet, fa uns mesos em plantegí no tindre novio, sino company. Jo tenia i tinc ganes de trobar a una persona en la que compartir les coses bones de la vida.

Per a mi el novio es ixo que tens en 15 o 16 anys, i teniu una data oficial (la que començareu a eixir), i cada dia especial del mes vos feu un regalet, i teniu les vostres costums, i un dia per a quedar els dos i passar la vesprada junts, unes determinades hores per a parlar per Whatsapp, unes regles no escrites. Me'n recorde de que hi havia moments i moments per a fer les coses, la pressió de la societat, encara que no fora explicita, es notava en tot allò que feies. 

Ara no busque tindre una data, ni vull regalets de cap tipus ningun dia acordat, ni vull tindre horaris per a parlar per Whatsapp ni per a parlar per telèfon ni per a veure'ns, ni tampoc vull fer les coses "per que tot el mon ho fa així." 

El que vull es algú en qui quedar les hores i els dies que ens apeteixca, anar a patinar junts, compartir un gelat, anar al cine o fer el cine en casa, quedar amb els amics, anar al teatre, a aquell festival de curts que feien en noseque carrer, a aquell espectacle que ens va recomanar el teu germà, a l'actuació del grup de música de les meves amigues, als concerts en amics, a aquell cine d'estiu a l'aire lliure, a aquell cafè tan bonico que han ficat nou, a prendre unes cerveses, a buscar plans nous e interessants per a fer-los junts. 

NO vull dependència per part de ningú dels dos, cadascú te que tindre el seu espai personal, la seva privadesa que no es pot violar ni transferir a no ser que l'altre done el consentiment. Res de ser controladors l'un en l'altre (jo per sort no ho soc) ni voler saber a totes hores que fas, en qui estàs i quan vas a tornar. 

Res de cels tontos i sense fundaments o de pensar-se que l'altre se'n va a anar del nostre costat d'un moment a un altre.

I, sobre tot, res de fer a l'altra persona responsable del teu estat d'ànim ni de les seves ganes de fer coses. Ser la única persona en la qui algú es suporta per a tirar endavant, o simplement es deixa caure es mooolt complicat. Mai més vull tornar a ser la persona de la qui depèn altre, aquella en la que carregava en tots els seus problemes i a qui feia responsable si no li donava certs consells o no estaba on tenía que estar quan tenia que estar.