Realisme o negativisme. La crisis dels 20 i per què collons es Dilluns.
No es precisament que em trobe en la punta de a muntanya russa. Al igual que fa dos dies i a pesar que tenia una cara redona com un panquemao la meva autoestima rosava el 10 i estava plenament feliç sense motiu, ara ja no estic tan bé. Arrel de lo del tacó m'he plantejat moltes coses. El meu cap es un bollit de pensaments ja no se si realistes o negatius però al cap i a la fi bons no son.
Per a començar estic plantejant-me totes les relacions d'amistat que tinc en aquest moment i en algunes les coses estan molt clares i no hi ha quasi ningun problema però en altres... Bo, en altres la cosa es complica.
Digam-ne que la facultat i el món de la Universitat en general m'ha absorbit. Vaig començar fascinadissima amb tota la gent que havia conegut els primers mesos de classe i totes les coses noves que havia descobert. I les comparacions han sigut inevitables. Cada volta volia passar més temps en València i no al meu poble, cada dia volia passar més temps amb la gent de classe i als caps de setmana m'avorria molt fent sempre el mateix, donar voltes pel mateix lloc amb la mateixa gent.
I que dir de el que m'aporten? Els conec a tots sino des de pàrvuls des de que començarem la E.S.O. Hi hagué un temps en que em sabia els horaris de tots incloses extraescolars i classes particulars (per ficar un exemple del nivell de com d'units estàvem). El meu grup d'amics era el meu grup de classe. La gent no soles estava ahí per a deixar-te un boli o una goma si no en tenies, també era el suport moral que necessitaves si tenies un dia roïn. Era tot en un. Com a grup no hem funcionat mai millor.
I d'un estiu a altre ximpúm se acabó, estem tots en llocs diferents i fem coses diferents. Ja no compartim les mateixes coses de abans, ja ens perdem a meitat conversa quan parlem de les minúcies de la rutina actual. Ja no ens enterem de res.
Tindríem que estar pegades al mòbil tot el dia per mantindre'ns informades del més mínim detall i això jo no puc suportar-ho. El Whatsapp o millor dit, un ús i abús d'ell, m'agobia fins als límits de tindre'l que desinstalar-ho durant una temporada.
Però en el fons se que eixos no son tots els motius. Hi han altres que no m'agrada ni pensar, no se si per ser massa realistes o soc jo la negativa i avui es Dilluns i ho veig tot negre.
La veritat es que comence a pensar que ja no tenim el mateix feeling d'abans per què ja no pensem de la mateixa manera. Cadascú ha evolucionat de diverses formes i ha aplegat un punt en que les coses que ens diferencien no son moltes i no importen (de fet crec que mai ens han importat massa) però les coses en comú es van perdent poc a poc.
Què ens uneix? Que vivim al mateix poble, anem a la mateixa Falla i no coneguem lo suficient a ningú més com per a acoplar-nos a eixe grup?
Quins plans fem tots junts? Jo ho diré mil voltes si fa falta: ningun. No eixim de festa, no anem a discoteques, no anem a bars o pubs interessants, a museus o exposicions, a obres de teatre o concerts, no fem qualsevol altra cosa que no siga quedar i pegar voltes pel poble o anar a les discomòbils. FIN.
I mira que hem viscut coses junts però ara no fem res junts. A demés els temes de que parlem no ens toquen en 1a persona. Abans si a algú li passava alguna cosa era perquè fulanito, al que tu coneixies, li havia fet tal o qual. I tu podies parlar en fulanito o vore'l o sabies on el podies trobar. O si algú s'havia anat de festa en menganito tu sabies qui era, com era i que coses interpretar de el que t'estaven contant.
Ara no se qui collons son la meitat de la gent de la que me parlen els meus amics i si tenen problemes en ells o si s'ho passen bé, o saber què es important o no del que em conten. I el mateix passa en mi. Ells no saben de qui els paren i si el que dic es rellevant o es poden oblidar del tema en 5 min.
I no parlem de les formes de ser i de pensar. Ahi també es noten les diferències. Hi ha gent que es queda estancada als 16 anys en alguns aspectes, altra avança lentament, altra ni es planteja què pensa ni que fa...
Pot ser si açò ho llegiren es posarien indignats però no pense ocultar el que sent i segurament algú més també ho ha pensat però es massa fotut assumir-ho.
I ara què? Una de les coses que m'agrada de psicologia es que t'ensenya a identificar els problemes. Moltes de les coses que he donat a classe m'han servit per a aplicar-les a la vida real i a situacions personals. Però pareix que aquest curs va de això, de identificar però no de ficar solucions.
Vull dir amb açò: intentem recuperar la comunicació d'abans? Fem com si res i que cadascú acabe on tinga que acabar? Seguim junts per a les coses que ens convenen i endavant?
Pot ser m'he pres la carrera com una nova E.S.O.: 4 anys, noves experiències, gent nova, etc. Però l'any que ve no estarem tots a classe. I quan s'hagen acabat eixos 4 anys, en cas de que encara conserve algunes amistats, què? Em tornaré a plantejar aquests dilemes?
Anem a ser sincers d'una puta vegada. No es açò tot el que em preocupa. No tinc diners per a res i estic estalviant per a pagar-li a ma mare 200€ de nomepreguntesqué. Apart mons pares s'acaben de negar a pagar-me el aparato de les dents just desprès de que m'haja operat dels queixals per a ficar-me'l. Per què? Per que un dia que me manaren que replegara la roba ho vaig fer però no se'm va ocòrrer deixar-a al seu lloc, i açò va derivar en una discussió de tema "Laura es que no haces nada en casa". Porte des dels 15 demanant-lo i sempre apareix una excusa per a no ficar-me'l. El detonant va ser un incident en uns tacons l'altre dia però es sols la punta del iceberg. Porte plantejant-me la relació en mons pares des de que tenia 13.
A demés lo dels meus amics. Per si fora poc va ser complir 20 i pensar que tenia una crisis d'identitat per que tot m'ho plantejava i no sabia qui era ni per què feia les coses que feia. I tampoc per què no faig les coses que vull fer.
Per altra banda em pense que amb diners molts dels meus problemes s'acabarien: "si tinguera diners em podria independitzar, si tinguera diners podria apuntar-me a ball, si tinguera diners seria independent". No em disgusta la idea de treballar, em disgusta i realment m'angoixa la idea d'anar a buscar i que tot el que senta siguen "no no no".
I pot ser amb diners si que solucionaria la part de la independència, però i les relacions d'amistad? I sigam realistes i sincers: quan estic bé i contenta de veres amb la gent els diners no m'importen una merda, per que no tenen valor.
No parlem ja de les relacions sentimentals. Lo que ve sent la part "sentimental" no ne tinc des de fa dos o tres anys. Sols es sexe i sexe i no dic que no, el sexe es guay, el sexe mola. Però joder, que ja fa temps... I l'últim que vull es plenar tot el buit que sent ara mateix en una relació, per que l'únic que faria seria perjudicar-me a mi mateixa. No voldria aferrar-me a una persona i fer-la única responsable de la meva felicitat i quan totes les coses anaren mal que fora la única que em poguera suportar. Com vaig a començar res amb ningú si jo mateixa no estic bé?
I per acabar del tot. Em sent orgullosa de ser una persona forta e independent en la mesura en que puc ser-ho i se que no sempre he sigut així i per això mateix valore la meva evolució. Però en aquests moments que me sent tan confusa, pense "açò s'ho pot permetre una persona que es considera a si mateixa forta? O tot el món te moments de debilitat i açò no et fa menys sinó més?".
Cara a cara amb l'ordinador pareix seriosa la cosa però si m'allunye un poc em fa un poc de risa, per que em veig com una estúpida de 15 anys contant-li els meus problemes a ningú. Bo, hi ha qui ofega les penes en alcohol i drogues varies. Jo escric. Cadascú que es mate com vullga.
Per a començar estic plantejant-me totes les relacions d'amistat que tinc en aquest moment i en algunes les coses estan molt clares i no hi ha quasi ningun problema però en altres... Bo, en altres la cosa es complica.
Digam-ne que la facultat i el món de la Universitat en general m'ha absorbit. Vaig començar fascinadissima amb tota la gent que havia conegut els primers mesos de classe i totes les coses noves que havia descobert. I les comparacions han sigut inevitables. Cada volta volia passar més temps en València i no al meu poble, cada dia volia passar més temps amb la gent de classe i als caps de setmana m'avorria molt fent sempre el mateix, donar voltes pel mateix lloc amb la mateixa gent.
I que dir de el que m'aporten? Els conec a tots sino des de pàrvuls des de que començarem la E.S.O. Hi hagué un temps en que em sabia els horaris de tots incloses extraescolars i classes particulars (per ficar un exemple del nivell de com d'units estàvem). El meu grup d'amics era el meu grup de classe. La gent no soles estava ahí per a deixar-te un boli o una goma si no en tenies, també era el suport moral que necessitaves si tenies un dia roïn. Era tot en un. Com a grup no hem funcionat mai millor.
I d'un estiu a altre ximpúm se acabó, estem tots en llocs diferents i fem coses diferents. Ja no compartim les mateixes coses de abans, ja ens perdem a meitat conversa quan parlem de les minúcies de la rutina actual. Ja no ens enterem de res.
Tindríem que estar pegades al mòbil tot el dia per mantindre'ns informades del més mínim detall i això jo no puc suportar-ho. El Whatsapp o millor dit, un ús i abús d'ell, m'agobia fins als límits de tindre'l que desinstalar-ho durant una temporada.
Però en el fons se que eixos no son tots els motius. Hi han altres que no m'agrada ni pensar, no se si per ser massa realistes o soc jo la negativa i avui es Dilluns i ho veig tot negre.
La veritat es que comence a pensar que ja no tenim el mateix feeling d'abans per què ja no pensem de la mateixa manera. Cadascú ha evolucionat de diverses formes i ha aplegat un punt en que les coses que ens diferencien no son moltes i no importen (de fet crec que mai ens han importat massa) però les coses en comú es van perdent poc a poc.
Què ens uneix? Que vivim al mateix poble, anem a la mateixa Falla i no coneguem lo suficient a ningú més com per a acoplar-nos a eixe grup?
Quins plans fem tots junts? Jo ho diré mil voltes si fa falta: ningun. No eixim de festa, no anem a discoteques, no anem a bars o pubs interessants, a museus o exposicions, a obres de teatre o concerts, no fem qualsevol altra cosa que no siga quedar i pegar voltes pel poble o anar a les discomòbils. FIN.
I mira que hem viscut coses junts però ara no fem res junts. A demés els temes de que parlem no ens toquen en 1a persona. Abans si a algú li passava alguna cosa era perquè fulanito, al que tu coneixies, li havia fet tal o qual. I tu podies parlar en fulanito o vore'l o sabies on el podies trobar. O si algú s'havia anat de festa en menganito tu sabies qui era, com era i que coses interpretar de el que t'estaven contant.
Ara no se qui collons son la meitat de la gent de la que me parlen els meus amics i si tenen problemes en ells o si s'ho passen bé, o saber què es important o no del que em conten. I el mateix passa en mi. Ells no saben de qui els paren i si el que dic es rellevant o es poden oblidar del tema en 5 min.
I no parlem de les formes de ser i de pensar. Ahi també es noten les diferències. Hi ha gent que es queda estancada als 16 anys en alguns aspectes, altra avança lentament, altra ni es planteja què pensa ni que fa...
Pot ser si açò ho llegiren es posarien indignats però no pense ocultar el que sent i segurament algú més també ho ha pensat però es massa fotut assumir-ho.
I ara què? Una de les coses que m'agrada de psicologia es que t'ensenya a identificar els problemes. Moltes de les coses que he donat a classe m'han servit per a aplicar-les a la vida real i a situacions personals. Però pareix que aquest curs va de això, de identificar però no de ficar solucions.
Vull dir amb açò: intentem recuperar la comunicació d'abans? Fem com si res i que cadascú acabe on tinga que acabar? Seguim junts per a les coses que ens convenen i endavant?
Pot ser m'he pres la carrera com una nova E.S.O.: 4 anys, noves experiències, gent nova, etc. Però l'any que ve no estarem tots a classe. I quan s'hagen acabat eixos 4 anys, en cas de que encara conserve algunes amistats, què? Em tornaré a plantejar aquests dilemes?
Anem a ser sincers d'una puta vegada. No es açò tot el que em preocupa. No tinc diners per a res i estic estalviant per a pagar-li a ma mare 200€ de nomepreguntesqué. Apart mons pares s'acaben de negar a pagar-me el aparato de les dents just desprès de que m'haja operat dels queixals per a ficar-me'l. Per què? Per que un dia que me manaren que replegara la roba ho vaig fer però no se'm va ocòrrer deixar-a al seu lloc, i açò va derivar en una discussió de tema "Laura es que no haces nada en casa". Porte des dels 15 demanant-lo i sempre apareix una excusa per a no ficar-me'l. El detonant va ser un incident en uns tacons l'altre dia però es sols la punta del iceberg. Porte plantejant-me la relació en mons pares des de que tenia 13.
A demés lo dels meus amics. Per si fora poc va ser complir 20 i pensar que tenia una crisis d'identitat per que tot m'ho plantejava i no sabia qui era ni per què feia les coses que feia. I tampoc per què no faig les coses que vull fer.
Per altra banda em pense que amb diners molts dels meus problemes s'acabarien: "si tinguera diners em podria independitzar, si tinguera diners podria apuntar-me a ball, si tinguera diners seria independent". No em disgusta la idea de treballar, em disgusta i realment m'angoixa la idea d'anar a buscar i que tot el que senta siguen "no no no".
I pot ser amb diners si que solucionaria la part de la independència, però i les relacions d'amistad? I sigam realistes i sincers: quan estic bé i contenta de veres amb la gent els diners no m'importen una merda, per que no tenen valor.
No parlem ja de les relacions sentimentals. Lo que ve sent la part "sentimental" no ne tinc des de fa dos o tres anys. Sols es sexe i sexe i no dic que no, el sexe es guay, el sexe mola. Però joder, que ja fa temps... I l'últim que vull es plenar tot el buit que sent ara mateix en una relació, per que l'únic que faria seria perjudicar-me a mi mateixa. No voldria aferrar-me a una persona i fer-la única responsable de la meva felicitat i quan totes les coses anaren mal que fora la única que em poguera suportar. Com vaig a començar res amb ningú si jo mateixa no estic bé?
I per acabar del tot. Em sent orgullosa de ser una persona forta e independent en la mesura en que puc ser-ho i se que no sempre he sigut així i per això mateix valore la meva evolució. Però en aquests moments que me sent tan confusa, pense "açò s'ho pot permetre una persona que es considera a si mateixa forta? O tot el món te moments de debilitat i açò no et fa menys sinó més?".
Cara a cara amb l'ordinador pareix seriosa la cosa però si m'allunye un poc em fa un poc de risa, per que em veig com una estúpida de 15 anys contant-li els meus problemes a ningú. Bo, hi ha qui ofega les penes en alcohol i drogues varies. Jo escric. Cadascú que es mate com vullga.
Comentarios
Publicar un comentario