¿Por qué seguimos mintiendo?
Que no es perda la bonica costum de reflexionar de tant en tant en Facebook. L'altre dia anava jo en el tramvia i això que sents una conversa sense voler. Dos amigues d'uns 15 anys mes o menys que parlaven d'un xic en el que una de elles s'havia liat. I vaig pillar el moment en el que l'una li deia a l'altra: -A ver, era guapo y eso pero a mi no me gustaba, no me convencía. Pero aun así nos liamos. Yo estaba sentada encima de él y me preguntó "del 1 al 10, ¿que nota me das?" y yo le dije que un 8 o un 9. Pero en realidad no pensaba eso, le hubiera dado un 2 o un 3 ¿sabes?. A veure, que errors cometem tots. Però em quedí pensant en per què aquella xica s'havia liat en aquell xic si, per molt guapo que fora, en realitat no li agradava. Per pressió social supose. Es norma que quan un xic guapo es interessa per tu tens que fer-li cas si o si, per a que no et miren raro? I es normal que li mentisques en la seva cara per a alimentar el seu ego?...