Judicis errònis.

De vegades a soles fa falta pensar un poc les coses per a donar-se compte de l'equivocada que estava i de com tenim clavades xicotetes pautes de pensament al cap que passen de manera inadvertida però que son increïblement dolentes. 

I es que quan es pensa i la cosa te lògica tot te sentit i damunt, part d'aprendre, una es sent més lliberada. 

Partim de un principi al que en realitat em va costar arribar des de la meva situació: les dones son jutjades pel seu físic la majoria de voltes que se les qualifica per a fer alguna cosa (ja siga des de agradar per a una entrevista de treball fins a jutjar-la com a mare passant per tota una escala de situacions). 

La meva situació era una altra. Jo portava unes hores menjant-me el cap sobre qüestions físiques (millor dit corporals i sexuals) sobre mi mateixa. Aquest tipus de pensaments portaven a altres i a altres i en realitat (i vist ara amb perspectiva) eren rayades basades en inseguretats sobre el meu cos i sexualitat. 

No sempre em sent així, he de dir que son moments puntuals que tota persona te però també se que depenent del gènere la cosa varia. A mi m'ha tocat ser dona i me tinc que fotre per que a aquest tema sempre ens toca la pitjor part. 

El cas es que jo anava d'ací cap allà quesiesto, quesilootro, que si açò no m'agrada, que perquèpassaaçò i perquènopassa, etc. No entraré en detalls. Inseguretats varies que, en aquell moment, em pareixien importants, tant com per a reflexionar sobre elles i intentar solucionar els problemes que jo tenia en elles. Però hi ha una cosa que m'agrada més que solucionar un problema i es anar a l'arrel. Si, muy bien, jo tenia eixes inseguretats i volia resoldre-les però d'on venien? Era soles cosa meva o hi havien altres factors?

"A veure" vaig pensar jo "què es exactament el que et molesta? El físic, la sexualitat? Que no tinga tanta importància com et pensaves?" o alguna cosa aixina i clar, vaig tindre una revelació. 

Vaig pensar en situacions anteriors, en relacions anteriors fins i tot i ahí estava. Ahí estàven tots i totes diguent-me guapa, que si havia aprimat o tenia uns kilos de més, que si el monyo estava bé o mal, que si la depilació si o no, etc. I les anteriors parelles igual, sols podia recordar com quan em sentia mal en mi mateixa m'ajudaven a pujar-me la moral fent comentaris en referència al meu cos, aspecte físic o sexualitat. 

I això feia que jo em preocupara per aquestos temes i em comportara per a arrivar on la gent més o menys esperava que arrivara i el que m'estava passant quan em rayava era que, pot ser per primera vegada en la vida, algú no li donava tanta importància a allò de fora, sino a lo de dins, i jo no sabia que fer al respecte. 

Per què? Per què m'estava valorant a mi mateixa en base al que havia fet tot el mon fins ara! En base a l'exterior, a saber fer o no fer, a ser o no ser per fora, a tindre o no, etc. I (crec que ) per primera vegada en la vida sentia que, indirectament, algú no ho estava fent com tot el mon. No servia el patró superficial pel qual m'estava jutjant. 

Açò acollona per que, què passa en la societat que fa que se li fique una xica dins del cap que quan algú comença a fixar-se en ella d'altra manera que no siga físicament, el primer que pense, es que es precisament en el físic en la part que està fallant? 

"Algo raro me passa" pensava jo. Clar, el que passa es que per primera vegada en la teva vida no tens elogis al teu físic ni a la teva guapura (la tinga o no) i desconcerta ja que quasi tota la teva vida, incloent èxits i fracassos, han depès d'això. 

Que dur es donar-se compte d'aquestes coses. Tota la vida intentant ser més que un tros de carn i resulta que pel primer que em raye es per no ser-ho, sense pensar-ho conscientment clar. En què estava basada la meva autoestima, en el meu exterior? Se que no, es clar, però m'impacta el pes que té.

A part de donar-me'n compte i de tirar-me un poc la culpa, se que no tota es meva. Hi ha la part indirecta, la que no es de ningú i es de tots. Tota eixa quantitat de comentaris que em jutjaven en base a eres tal, saps fer tal i que m'han fet crear-me una idea errònea del que vull ser i els han creat unes expectatives falses del que esperar de mi. 

Ah, clar, després vingué la següent reflexió: en serio estàs tan a disgust en el teu cos? Pues mira, excepte en moments puntuals (véase últim post) no, estic bastant còmoda amb ell, fa temps que he après a acceptar-me i cada any que passa tinc menys complexes. 

M'estime amb lo bo i lo roïn i intente potenciar lo primer i millorar lo segon. Sino la convivència en una mateixa seria una tortura i a mi m'encanta passar temps en mi (o siga, tindre temps a soles). 

El ser humà, amb la experiència, s'acostuma a lo dolent, difícilment a les coses bones. Es per això que molta gent no sap ser feliç. El victimisme es fàcil, la desgràcia es temptadora. U no sap gestionar moltes vegades les coses bones que li passen per que no s'ho creu, pensa que no s'ho mereix, que altres podrien tindre més dret a sentir-se bé, que ha estat massa fàcil...

Altres estan tan centrats fent feliços als demès que no tenen temps per a la seva pròpia felicitat i s'han oblidat de ser-ho ells mateixos. Si, fer feliç fa feliç però donar també implica rebre i hi ha gent que no sap rebre coses bones. Bloqueig, shock, males interpretacions, etc. 

La tragèdia es el gènere que moltes persones escullen per a representar la obra de la seva vida. Es fiquen màscares per a ocultar els somriures i les emocions vertaderes; es lliguen el guió i intenten interpretar-ho amb la major fidelitat possible per a no fastidiar l'harmonia de les obres que es representen en el gran teatre de la societat. Tots volen estar acord amb la moda, amb el drama de ser una persona infeliç en un món feliç.

Excepte el moment-rayada de ahir, puc estar tranquil·la. De moment vaig improvisant.