Primer treball. I als vint una encara no es adulta.
Primera reflexió: jo no se res de la vida.
Tinc vint anys. Des de que els vaig complir ja he sentit un parell de vegades lo de "eres una abuela" i alguna que altra volta m'he preguntat de veres si no estic travessant la crisis dels 20, però encara que tot sone a 'benvinguda al món dels adults' la realitat es que encara hi han coses que vas a viure per primera vegada. Today, the firts job o la primera experiència de sentir-se explotada.
Resumesc el principi: xica te discussió en pares, xica decideix tirar currículums a punta pala per a conseguir treball i ser un poc econòmicament independent. Xica te 0 esperances de que li criden però en menys de 24h te una entrevista de treball. Xica va a l'entrevista i aconsegueix el treball aquell mateix dia. Xica contenta, pares pasmats però contents,en definitiva tots contents.
Pareixia el treball perfecte de universitària: horari flexiu, a comissió (en les ganes que tenia i tinc jo de treballar), per la vesprada, sense necessitat d'experiència... I vaig dir que sí, sí a tot a la primera. I pot ser diguí que sí massa ràpid.
El treball era de comercial de una empresa, no fa falta dir quina. Es tracta d'anar de casa en casa, tocant a totes les portes de una llista de clients que dus i oferint-lis descomptes i serveis. No passa res si diuen que no perquè ja son clients però tu cobres per contracte.
Duc (o duia, ja no ho se ben bé) unes dues o tres setmanes. Al principi molta emoció, jo no pensava en els diners si no en la experiència que anava a agafar. Me vestia bé, aplicava la regla de "ver, oir y callar" quan estava en casa dels clients amb la gent que sabia i poc a poc vaig anar soltant-me.
Però jo no feia contractes (mentida, en vaig fer un) i lo que em pareixia al principi tot beneficis ara ja no els veia enlloc. Se que porte/portava dues setmanes i estava aprenent però no sols això passava pel meu cap.
Vaig observar als companys de treball i els vaig preguntar sobre la situació personal per damunt i el que esperaven de l'empresa.
1. Al primer que vaig conèixer resulta que tenia una carrera: biologia molecular ni més ni menys. I havia començat a fer Física a distància però quan li treies el tema de treballar de lo seu deia que això a soles servia en la època dels nostres pares, quan estudiar molt significava tindre un bon treball. El xic te 35 anys i du 6 de comercial. No se'n vol anar perquè guanya pasta.
2. El segon era més callat i més jove i sud-americà, però amb un manchego perfecte. Treballador i calmat aprenia molt en molt poc de temps. Vaig tardar en adivinar que s'havia montat un gimnàs, no li havia anat bé i esperava fer els suficients contractes en la empresa com per a poder ascendir ràpidament i guanyar més.
3. La tercera era també molt jove, un parell d'anys més que jo, 3 més com a molt. Desde que va acabar l'institut tenia clar que no volia estudiar però sons pares la van obligar a seguir. Va decidir ficar-se a un mòdul de esteticista (i sincerament, si que pareixia que venia de eixe mòdul) però no el va acabar. Ara havia trobat açò i sincerament, no se el que esperava. L'últim dia que vaig treballar volia explicar-li alguna cosa, em vaig dirigir a ella un momentet mentre parlava amb un altre i sense mirar-me ni res me va dir molt borde i molt seca "no estoy hablando contigo, vale?". Em queia bé però vaig decidir que ahí s'havia acabat la nostra "relació". I també vaig saber el important de separar vida personal (que ens l'havíem contat) de vida laboral.
4. La quarta era la jefa. Poc que dir. Extrovertida i echá pa'lante. Va treballar de carnissera i se veu que ara es una crack en el negoci dels comercials. Jove també però no tant com els anteriors.
5. El últim em va dir textualment "yo quiero ser el tio más rico del cementerio". Vivia per a treballar. Treballava tots els dies, de dilluns a divendres de comercial, de divendres a diumenge en un pub i de tant en tant feia piercings, per que havia treballat en una tenda de tatuatges. De 25 anys, portava treballant des dels 16 perquè també tenia clar que no volia estudiar, però encara tenia mes clar que volia treballar. Havia fet de-tot. Detot. O casi. Era hiperactiu i tenia dislèxia i costava seguir-li el pas quan anava de porta en porta però t'animava a que feres les coses per tu mateixa i comprenia els errors de novata.
Després estava jo. Jo a soles volia que algú confiara en mi per a que em donara el meu primer treball. Sabia que anava a ser temporal i que primer estaven els estudis però el temps que anava a estar allí m'havia proposat fer-ho tot bé. "Per una volta en la vida Laura, fes les coses bé" em vaig dir. I així com m'ho vaig plantejar ho vaig fer, no sense fer algun sacrifici.
Com no em donava temps a acabar les classes, anar a casa, dinar i dutxar-me o encara que no, arreglar-me, em saltava les últimes hores de tots els dies per a poder fer-ho tot a temps. Em sentia responsable i puntual quan arribava al treball a hora i quan aplicava tot el que aprenia al dia següent.
Però per a ser sincers, vaig tocar les assignatures el temps estrictament necessari. I em quedava a fer els treballs fins les 2:30 o inclús les 4 del matí. M'alçava en son, no anava a classe perquè necessitava dormir i després anava a treballar.
Mons pares no paraven de preguntar si havia firmat un contracte, si tenia un sou fix, si tenia seguretat social, etc. Per fi vaig firmar un contracte i tot pareixia calmar-se i anar millor però ahir va ser la gota que va vessar el got.
Se suposava que com en Falles la gent no estava en casa i era molt difícil treballar per ací, se'ns duien a Alacant tot el dia per a treballar. En resumen, que mons pares miraren el contracte i ni tan sols era un contracte si no un de "col·laboració laborar". O siga que se suposava que jo era autònoma i que tenia que donar-me'n d'alta en la seguretat social (i si no ho fas i et pillem mal anem) i que tampoc tenia ninguna obligació d'anar a treballar a Alacant. Damunt mon pare pensava que dur-me tan lluny estant jo encara aprenent no era normal. Així que vaig decidir que no anava.
La veritat es que volia anar per a no quedar com algú poc professional i compromès però vaig pensar en eixos xicotets detalls que no els dones importància i després si la tenen.
Com quan et comença a suggerir la gerent que seria convenient que treballara una horeta més, de 8 a 9, per que es més probable que obren més portes. O quan el contracte te l'expliquen molt per damunt, o quan preguntes per el salari fix i et donen llargues, o quan tot el món va molt motivat a treballar per a ascendir i guanyar diners ràpidament i com més millor però ningú ha firmat un contracte, o quan et diuen que no passa res que vages a casa dels clients els caps de setmana a fer-lis contractes, etc.
En qui estava treballant? Volia el mateix que ells? NO, clar. Jo tenia clar que era el primer treball, no l'únic de la meva vida i l'única cosa i la mes important a la que dedicar-li atenció.
Jo no volia ser comercial al acabar la carrera, no volia acceptar el fet de no fer lo que a mi me done la gana en la mesura en que siga possible.
I a demés estigué la xarrada del jefe. En realitat era una empresa que subcontrataba al altra que, al seu torn, subcontrataba a altra. I el jefe de la última de totes vingué a dir-nos que dins d'un mes es passaria a veure si havíem ascendit i que això era el que esperava de tots. I els nombrà un a un menys a mi. Sols se'l sentia dir "podeis estar ganando más dinero cada dia y no cuesta nada progresar y ascender en la empresa. Solo hay que dedicarle algo de tiempo y todas tus ganas y esfuerzo". I el tio estaba interrumpit cada 2x3 per un dels seus dos Iphones que portava en la butxaca.
Jo a meitat xarrada soles pensava en Marx i l'alienació. I en que estàvem treballant per a que eixe tio ara poguera agafar un avió a Madrid i a la setmana següent altre a Barcelona i altre a València dins d'un mes. I si, parlava molt segur de que tenia diners suficients com per a fer front els problemes de la empresa i que era molt fàcil ascendir però en ningun moment mencionà que algun dia podríem estar al seu lloc.
Per a qui collons estava treballant jo? Volia treballar per a ell? M'anava a esforçar per a que al mes següent ell vinguera i es sentira orgullós de mi i del equip en general? Volia proporcionar-li altre Iphone a ixe tio? La veritat es que no.
I com em va dir mon pare, no tenia que tindre por a dir que no per que "si ells et tingueren que dir que no, no s'ho pensarien". I tenia raó.
Aleshores el meu treball ja no tenia res bo. Val, si fas molts contractes guanyes diners però li tens que dedicar tot el dia a caminar i tocar casa per casa, visitar una mitja de 50-70 persones diàries per a fer 3 contractes i poc a poc ascendir en la empresa. Però per les vesprades no podia estudiar, no tenia temps per a mi ni els meus amics ni les aficions ni res, bàsicament. I com portaven una temporadeta diguent-me mons pares, em valia més la pena tindre un treball de caps de setmana o classes particulars.
Tinc vint anys. Des de que els vaig complir ja he sentit un parell de vegades lo de "eres una abuela" i alguna que altra volta m'he preguntat de veres si no estic travessant la crisis dels 20, però encara que tot sone a 'benvinguda al món dels adults' la realitat es que encara hi han coses que vas a viure per primera vegada. Today, the firts job o la primera experiència de sentir-se explotada.
Resumesc el principi: xica te discussió en pares, xica decideix tirar currículums a punta pala per a conseguir treball i ser un poc econòmicament independent. Xica te 0 esperances de que li criden però en menys de 24h te una entrevista de treball. Xica va a l'entrevista i aconsegueix el treball aquell mateix dia. Xica contenta, pares pasmats però contents,en definitiva tots contents.
Pareixia el treball perfecte de universitària: horari flexiu, a comissió (en les ganes que tenia i tinc jo de treballar), per la vesprada, sense necessitat d'experiència... I vaig dir que sí, sí a tot a la primera. I pot ser diguí que sí massa ràpid.
El treball era de comercial de una empresa, no fa falta dir quina. Es tracta d'anar de casa en casa, tocant a totes les portes de una llista de clients que dus i oferint-lis descomptes i serveis. No passa res si diuen que no perquè ja son clients però tu cobres per contracte.
Duc (o duia, ja no ho se ben bé) unes dues o tres setmanes. Al principi molta emoció, jo no pensava en els diners si no en la experiència que anava a agafar. Me vestia bé, aplicava la regla de "ver, oir y callar" quan estava en casa dels clients amb la gent que sabia i poc a poc vaig anar soltant-me.
Però jo no feia contractes (mentida, en vaig fer un) i lo que em pareixia al principi tot beneficis ara ja no els veia enlloc. Se que porte/portava dues setmanes i estava aprenent però no sols això passava pel meu cap.
Vaig observar als companys de treball i els vaig preguntar sobre la situació personal per damunt i el que esperaven de l'empresa.
1. Al primer que vaig conèixer resulta que tenia una carrera: biologia molecular ni més ni menys. I havia començat a fer Física a distància però quan li treies el tema de treballar de lo seu deia que això a soles servia en la època dels nostres pares, quan estudiar molt significava tindre un bon treball. El xic te 35 anys i du 6 de comercial. No se'n vol anar perquè guanya pasta.
2. El segon era més callat i més jove i sud-americà, però amb un manchego perfecte. Treballador i calmat aprenia molt en molt poc de temps. Vaig tardar en adivinar que s'havia montat un gimnàs, no li havia anat bé i esperava fer els suficients contractes en la empresa com per a poder ascendir ràpidament i guanyar més.
3. La tercera era també molt jove, un parell d'anys més que jo, 3 més com a molt. Desde que va acabar l'institut tenia clar que no volia estudiar però sons pares la van obligar a seguir. Va decidir ficar-se a un mòdul de esteticista (i sincerament, si que pareixia que venia de eixe mòdul) però no el va acabar. Ara havia trobat açò i sincerament, no se el que esperava. L'últim dia que vaig treballar volia explicar-li alguna cosa, em vaig dirigir a ella un momentet mentre parlava amb un altre i sense mirar-me ni res me va dir molt borde i molt seca "no estoy hablando contigo, vale?". Em queia bé però vaig decidir que ahí s'havia acabat la nostra "relació". I també vaig saber el important de separar vida personal (que ens l'havíem contat) de vida laboral.
4. La quarta era la jefa. Poc que dir. Extrovertida i echá pa'lante. Va treballar de carnissera i se veu que ara es una crack en el negoci dels comercials. Jove també però no tant com els anteriors.
5. El últim em va dir textualment "yo quiero ser el tio más rico del cementerio". Vivia per a treballar. Treballava tots els dies, de dilluns a divendres de comercial, de divendres a diumenge en un pub i de tant en tant feia piercings, per que havia treballat en una tenda de tatuatges. De 25 anys, portava treballant des dels 16 perquè també tenia clar que no volia estudiar, però encara tenia mes clar que volia treballar. Havia fet de-tot. Detot. O casi. Era hiperactiu i tenia dislèxia i costava seguir-li el pas quan anava de porta en porta però t'animava a que feres les coses per tu mateixa i comprenia els errors de novata.
Després estava jo. Jo a soles volia que algú confiara en mi per a que em donara el meu primer treball. Sabia que anava a ser temporal i que primer estaven els estudis però el temps que anava a estar allí m'havia proposat fer-ho tot bé. "Per una volta en la vida Laura, fes les coses bé" em vaig dir. I així com m'ho vaig plantejar ho vaig fer, no sense fer algun sacrifici.
Com no em donava temps a acabar les classes, anar a casa, dinar i dutxar-me o encara que no, arreglar-me, em saltava les últimes hores de tots els dies per a poder fer-ho tot a temps. Em sentia responsable i puntual quan arribava al treball a hora i quan aplicava tot el que aprenia al dia següent.
Però per a ser sincers, vaig tocar les assignatures el temps estrictament necessari. I em quedava a fer els treballs fins les 2:30 o inclús les 4 del matí. M'alçava en son, no anava a classe perquè necessitava dormir i després anava a treballar.
Mons pares no paraven de preguntar si havia firmat un contracte, si tenia un sou fix, si tenia seguretat social, etc. Per fi vaig firmar un contracte i tot pareixia calmar-se i anar millor però ahir va ser la gota que va vessar el got.
Se suposava que com en Falles la gent no estava en casa i era molt difícil treballar per ací, se'ns duien a Alacant tot el dia per a treballar. En resumen, que mons pares miraren el contracte i ni tan sols era un contracte si no un de "col·laboració laborar". O siga que se suposava que jo era autònoma i que tenia que donar-me'n d'alta en la seguretat social (i si no ho fas i et pillem mal anem) i que tampoc tenia ninguna obligació d'anar a treballar a Alacant. Damunt mon pare pensava que dur-me tan lluny estant jo encara aprenent no era normal. Així que vaig decidir que no anava.
La veritat es que volia anar per a no quedar com algú poc professional i compromès però vaig pensar en eixos xicotets detalls que no els dones importància i després si la tenen.
Com quan et comença a suggerir la gerent que seria convenient que treballara una horeta més, de 8 a 9, per que es més probable que obren més portes. O quan el contracte te l'expliquen molt per damunt, o quan preguntes per el salari fix i et donen llargues, o quan tot el món va molt motivat a treballar per a ascendir i guanyar diners ràpidament i com més millor però ningú ha firmat un contracte, o quan et diuen que no passa res que vages a casa dels clients els caps de setmana a fer-lis contractes, etc.
En qui estava treballant? Volia el mateix que ells? NO, clar. Jo tenia clar que era el primer treball, no l'únic de la meva vida i l'única cosa i la mes important a la que dedicar-li atenció.
Jo no volia ser comercial al acabar la carrera, no volia acceptar el fet de no fer lo que a mi me done la gana en la mesura en que siga possible.
I a demés estigué la xarrada del jefe. En realitat era una empresa que subcontrataba al altra que, al seu torn, subcontrataba a altra. I el jefe de la última de totes vingué a dir-nos que dins d'un mes es passaria a veure si havíem ascendit i que això era el que esperava de tots. I els nombrà un a un menys a mi. Sols se'l sentia dir "podeis estar ganando más dinero cada dia y no cuesta nada progresar y ascender en la empresa. Solo hay que dedicarle algo de tiempo y todas tus ganas y esfuerzo". I el tio estaba interrumpit cada 2x3 per un dels seus dos Iphones que portava en la butxaca.
Jo a meitat xarrada soles pensava en Marx i l'alienació. I en que estàvem treballant per a que eixe tio ara poguera agafar un avió a Madrid i a la setmana següent altre a Barcelona i altre a València dins d'un mes. I si, parlava molt segur de que tenia diners suficients com per a fer front els problemes de la empresa i que era molt fàcil ascendir però en ningun moment mencionà que algun dia podríem estar al seu lloc.
Per a qui collons estava treballant jo? Volia treballar per a ell? M'anava a esforçar per a que al mes següent ell vinguera i es sentira orgullós de mi i del equip en general? Volia proporcionar-li altre Iphone a ixe tio? La veritat es que no.
I com em va dir mon pare, no tenia que tindre por a dir que no per que "si ells et tingueren que dir que no, no s'ho pensarien". I tenia raó.
Aleshores el meu treball ja no tenia res bo. Val, si fas molts contractes guanyes diners però li tens que dedicar tot el dia a caminar i tocar casa per casa, visitar una mitja de 50-70 persones diàries per a fer 3 contractes i poc a poc ascendir en la empresa. Però per les vesprades no podia estudiar, no tenia temps per a mi ni els meus amics ni les aficions ni res, bàsicament. I com portaven una temporadeta diguent-me mons pares, em valia més la pena tindre un treball de caps de setmana o classes particulars.
Comentarios
Publicar un comentario