Possessió i cels. Llibertat i seguretat.

No se quan ni com vaig assabentar-me de que els cels no eren per a mi, que no m'afectaven, que no els sentia. O almenys no al nivell que se suposava que tenia que sentir-ho. Per que clar, encara que no ho diguen, implícitament te tens que ofendre si algú te alguna mostra de carinyo en la teva parella i et tens que sentir alagada si ell es celos de tu, si es fica com una bèstia si algú se t'apropa. Ací, per a mi, juguen un paper molt important dos conceptes: la propietat i la inseguretat.

Considerar a l'altra persona com a "algo" en compte de com a "algú" el despersonalitza de tota humanitat i passa a ser algo que es pot posseir i intercanviar. La persona es alguna cosa que es pot obtindre a canvi de algo (encara no se molt be qué) i que passa a ser de la propietat del company en quant es forma la parella. 

¿Per què tenim tan normalitzat o tan assumit eixe traspàs del poder de una persona a l'altra? ¿Des de quan considerem que tenim dret a ser propietaris de la vida de la persona a la que suposadament volem quan aquesta decideix pasar certa part del temps de la seva vida al nostre costat? Crec que això no vol dir en ningún moment que ara ella o ell depèn de nosaltres i en ningún cas que a part de parella tenim que fer el rol de pare o mare, es a dir, el de controlar allò que diu, que fa, on va, en qui, etc. 

A mi mai m'ha agradat controlar per que, per altra part, mai m'ha agradat que em controlen. A ningún nivell. No necessitava explicacions de ninguna de les coses que la meva parella feia a no ser, clar, que me afectara directa i negativament a mi. Si que he tingut una evolució des del principi de les meves relacions sentimentals i òbviament he tingut conductes motivades per els cels però mai han sigut molt exagerades, ni de alt grau, ni he pensat mai que estigueren realment motivades per un elevat nivell de cels meus sino que era més be una forma que jo se suposava que tenia que reaccionar davant de situacions que li ocorrien. Que li ocorrien OJO, a ell, no a mi! A mi no me tocava per a res el tema. 

I sobre el sentit de possessió dons tampoc. Mai m'he sentit de ningú més que de mi mateixa i si jo soc meva, cadascú es seu i jo no tinc que ser, ni soc, ni vull ser propietària de ningú. Ja no sols per que no li trobe ni sentit, ni trellat ni necessitat, sino per que es una càrrega enorrrrrrrrme fer-se càrrega de la vida d'altre. Algú es creu que si una persona adolescent no es capaç de fer-se responsable de un bebé, o millor, no es capaç de assumir les seves responsabilitats i actes, va a ser capaç de fer-se càrrega de les de una altra persona de la seva edat, o major, i de un sexe i gènere que no comparteix i que li costa arribar a comprendre?!

En resumen: no m'aguante ni jo, te vaig a aguantar a tu? Ni puc, ni vull, ni tinc que fer-ho, per molt que tu, ta mare o ta uela s'empenye en que això es normal i que es lo que em toca. NONONO. 

Que no, que no soc teua ni tu eres meu ni et tinc que dir en qui tens que anar o parlar ni em tens que dir què em tinc que ficar ni on tinc que anar. Això mai ha sigut per a mi i quant mes major em faig, més clar ho tinc i més m'allunye de aquestes coses. 

Crec que ha quedat prou clar que no contemple, en la relació que tinc ara, ningún sentit de possessió per part de cap dels dos i que, de forma contrària, mai hages imaginat que en compte de lligar, podria donar-me ales. 

I ara venen els cels. Tinc en compte que els actes violents arrel de aquest concepte normalment si que son majoritàriament de l'home cap a la dona però els cels (crec jo) afecten de manera bidireccional. 

I en els cels pues me passava com en la possessió: que pensava que era una cosa que no venia en mi, que no negava que podia tindre en algún moment però des de ben adolescent vaig tindre clar que els cels no es mes que el nom a la reacció emocional que et provoca la enveja i inseguretat de altra persona que penses que pot "conquistar" o "seduir" a la teva parella.

Açò va estrictament associat al concepte de propietat de l'altre. Però com vas a llevar-me algo que no es meu? L'altra persona si que pots, que se jo, agradar-li, fer coses per a apropar-se a ell i voler lligar-se'l però ni es culpa meua, ni el puc controlar jo, ni vull ni puc estar tot el sant dia pendent de qui o qué te diuen els altres per que sino estic més pendent de la teua vida que de la meua, i mira, no.

A demés crec fermament que això crea ansietat i paranoia i acabes vent coses que no existeixen, t'acabes montant pel·lícules en la teua ment que no han passat i acabes fent prediccions delirants sobre futurs escenaris catastròfics que s'allunyen molt de la realitat. 

A demès, pensava i pense jo, no està en mi? No me vol a mi? Per què cojones tinc que estar preocupada per coses que ni han passat, ni estan passat, ni van a pasar per que no soc vident i no ho se? Millor preocupar-se pel pressent i el present ara està de puta mare, així que bien. 

No vaig a negar que alguna vegada no haga tingut mai cels però no a uns nivells serios i si alguna volta he pensat que m'estaven durant molt o que eren de un nivell que a mi em preocupava, tenint clar que el problema es meu, el que feia era un exercici de reflexió.

M'explique: el problema es meu per que els cels son fruit directe de la inseguretat i de la baixa auto-estima. Si li tinc cels a algú, per que es? Per que el considere millor que jo, mes guapx, intel·ligent, amb més possibilitats de triomf, etc. Els episodis més llargs de "cels" que he tingut han coincidit sempre en èpoques en les que jo no estava en el meu millor moment vital aka de baixonet. Coinciència? No lo creo. 

Si no tens confiança, si no creus en tu mateixa, si no te vols i ja no tic molt, sino uns mínims, si no saps que pots, si no estàs segura de tu mateixa, com vas a enfrontar una situació en la que creus que altra persona està amenaçant algo que tu vols?

Per a començar hi ha que eliminar el concepte eixe de possessió i pensar que no hi ha ningú que estiga amenaçant res. I després està el eliminar els sentiments de inferioritat que sorgeixen quant veus a algú que te la capacitat de competir en tu en segons que aspectes. 

En fin, que jo m'examino a mi mateixa i veig què coses em pasen, en que em sent insegura i per què, si es per qüestions estrictament de parella o tinc problemes en altres àrees del meu entorn que extrapole al context de la meua relació sentimental. 

Una volta localitzades i explicades hi ha que intervindre, reforçar la autoestima i paulatinament deixar pas a la seguretat per a fer desaparèixer la sensació de que vals menys que una bleda. 

I tot aquest rollaso a que ve? A açò:

• - Strong and brave. Woman ✊❤
  
  - Ooooooiish el meu xic! Quina surprise ajajjajj t'estime💖💖💖

El primer es el títol de una foto que ha pujat la meva parella a una xarxa social amb la seva millor amiga. El segon es el comentari que ella li ha fet. 

I jo ací, més feliç que res. Vull dir, tampoc me te que fer immensament feliç, es que es algo que jo veig normal. Normal. Normal. NORMAL. NORMAL. No se si queda clar el concepte. A part de que lo a ella la conec, me cau molt be i la tinc en gran estima i cada dia més, no veig res anormal, ni raro, ni sospitós ni, ni... (es que no se me ocorre res per que no tinc imaginació suficient per a proposar escenaris en els que açò siga algo fora de lo normal). 

Sabeu que pense en realitat? Que m'encanta que els dos siguen amics i que es fagen de suport l'un de l'altre. M'agrada saber que la meua parella es un bon amic i que te amigues que l'estimen tant ( i que es recíproc). Això sols em parla be de les seves capacitats emocionals. Estic contenta de que la meva parella tinga unes bones relacions socials i em sentiria mal si no intervingués de forma negativa en alguna de elles per que per res del món m'agradaria que per culpa meva algo en els seus amics, sobretot en els més propers, anara mal. 

També m'agrada que la meva parella em presente als seus amics i em faja partícip de la seva vida i de  la seva xarxa d'amistats i això, lluny de provocar cels o inseguretats ha sigut tot el contrari: he conegut a persones divertides, interessants, que m'han fet riure, que m'han fet pensar, que m'han fet descobrir altres facetes de la personalitat de les persones, en resumen, que han enriquit la meva vida. 

Si en alguna cosa els tinc enveja es en el tipus de relació que tenen. No per que jo vullga tindre una en ell exactament igual sino per que hi va haver un temps en el que jo vaig gaudir de una relació igual, tan especial com la seva, en un amic. Tenia una relació inigualable, llarga i (pensava jo) sòlida i sincera però que des de va un temps ja no existeix per que, parlant clar, tot se'n va anar a la merda. I no precisament per culpa meua. EN FIN. 

Tot açò ell ho sap i si alguna volta li he dit algo sobre la relació en la seva amiga ha sigut açò: cuida el que tens, cuida aquest tipus de relació tan especial per que se el que es i tens que apreciar-la. Se el que significa per a tu per que un dia per a mi va significar molt. 

En resumen, que m'enrolle molt. Si algú o alguna veu açò algun dia pot pensar "osti, les coses es poden fer de manera distinta, hi ha algú com jo, persones que veuen la part real i positiva i que no s'emparanoien a la mínima". Si, senyores i senyors. Hi han persones que no senten cels les 24h del dia.

No negue que els cels existeixen, pero m'agradaria que foren visibles les persones que no viuen atacades per aquestos, sino que saben i volen viure millor les seves relacions.